Comparant casos, històries de coneguts, etc,… He trobat una metàfora per tal de donar més claredat al fet de FER TERÀPIA. Per a mi és com decidir, o no, passar pel quiròfan.
Una persona que travessa la porta del quiròfan és conscient que ho fa per millorar la seva salut. De ben segur que abans ha provat alternatives per tal d’evitar el bisturí.
En general qui va a teràpia també vol aconseguir una millora en la seva salut emocional. L’objectiu de traspassar la porta d’una consulta, potser semblant al de traspassar la porta del quiròfan. Ara bé, massa sovint, hi ha més resistència enfront la porta del gabinet terapèutic.
Per què? Per què en el segle XXI, encara hi ha prejudicis que obstaculitzen el fet de fer teràpia?
Frases que a vegades acompanyen aquest prejudicis són:
“Qui em pot conèixer millor que jo mateix?”.
“ No vull canviar, no vull perdre la meva identitat”.
“Vull tenir el control de la meva vida, no que un altre em digui el que he de fer”.
Eś humà excusar-se i també és humà resistir-se al canvi.
Crec que qui decideix FER TERÀPIA és aquella persona que ha tocat fons, que se sent desesperada, i s’obre a rebre ajut. Com si demanar ajuda fos l’última de les opcions.
Tot i així, hi ha persones que no arriben tant al límit, i senzillament els seu nivell de consciència els porta a demanar ajuda externa per tal que el propi desenvolupament personal pugui ser més ric.
Tornant a la comparació, la consciència i la desesperació són motius que porten als mortals a posar la seva vida en mans de cirurgians.
Un altre tret comparatiu que vull destacar: Els metges disposen de productes per adormir els pacients. Els terapeutes són conscients que els clients, probablement, hauran de traspassar la barrera del dolor. En el marc de la teràpia no hi ha medicament que anestesii l’angoixa, la tristesa, la pena per un dol o la por a la incertesa.
Aquest dolor pot ser un element més en les trobades terapeuta-client. I això no sedueix a una gran majoria de persones. Ara bé, és gràcies a aquest dolor, que podem avaluar i mesurar el nostre grau de benestar en relació a dies anteriors. El dolor ens pot servir de brúixola del camí a escollir, ens pot servir d’indicador del que passa al nostre món interior.
Penso que si aprenem a fer una escolta profunda del nostre dolor, podem enriquir-nos d’informació íntima que, fins al moment, no vèiem. Gràcies al dolor puc adonar-me que alguna cosa em passa, que estic viu, que reacciono davant els cops de la vida. Ara bé, quan aquest dolor s’arrela massa al nostre interior, pot estar fent una doble funció:
Per una banda m’ajuda a fer-me veure a través de la queixa i la segona funció és la que cadascú ha de descobrir… en soledat o amb ajuda d’un professional.
Tu com vols atendre al teu dolor… Sol o Acompanyat?
